Els serbis lliuren els seus genocides

El polvorí dels Balcans comença a fer figa. No és que la pau estigui assegurada però la millor notícia és que Sèrbia comença a cedir: Belgrad oblida poc a poc Kosovo i deixa, també, per a l'història la tragèdia i el dolor que va provocar a la guerra contra Croàcia i el conflicte de Bòsnia. Una nació i un poble que aparca els somnis de la "Gran Sèrbia" i el seu orgull ferit per la derrota, amb l'ànim de mirar endavant.
El nou govern de Boris Tadic, que va pujar al poder gràcies al cansament d’una població esgotada per l’aïllament i els cants sanguinaris dels seus nacionaliste, està fent els deures.

Probablement Sèrbia no compleix cap dels criteris que imposa Brussel.les als candidats a ingressar al Club però compta amb una valuosa moneda de canvi per negociar amb la Unió Europea. Una moneda que està tenyida de molta i molta sang i que representa ni més ni menys que la major violació dels drets humans a Europa després de la Segona Guerra Mundial. Parlem dels criminals de guerra i genocides Radovan Karadzic (expresident dels serbis de Bòsnia ) , Ratko Mladic (exlíder militar dels serbis de Bòsnia ) i Goran Hadzic (antic líder dels serbis de Croàcia ) .
Un cop detingut, Karadzic ha de passar comptes al Tribunal Penal Internacional (TPI) com tard o d’hora ho faran els altres dos pròfugs. Segons reconeixen les mateixes autoritats de Belgrad, va ser protegit pels serveis secrets i per molts nacionalistes que el consideren un heroi .

El lliurament de Karadzic obre més les portes de la Unió Europea als serbis que segueixen negociant ara amb el lliurament de Mladic. Entre altres coses exigeixen un calendari d’integració a canvi de cedir-lo a La Haia. Saben que ara ja toca però volen esgotar totes les possibilitats.

L’exfiscal del TPI Carla del Ponte ja ha dit coses però un dia ho explicarà tot. Donarà detalls, com ja ho fa en privat, sobre com des de Brussel.les, la UE o l’OTAN obstaculitzaven la detenció d’aquests criminals amb l’excusa de no exaltar més els ànims serbis i amb la por que el polvorí acabés per esclatar.
Ara, amb Tadic, el candidat de Brussel.les assegut a la butaca del poder de Belgrad, les coses són diferents.

Per més fàstic que ens faci que Belgrad negociï amb el lliurament d’aquests monstres, cal tenir en compte que Sèrbia no te massa res més a oferir. No seré jo qui criminalitzi un poble sencer pels seus governants però tampoc es pot amagar que gran part dels serbis son responsables per omissió dels crims de Srebrenica, com ho fou el poble alemany de la barbàrie nazi). Dir les coses pel seu nom no ens farà millors ni pitjors però reconèixer la realitat ens permet, si més no, avançar i crear instruments perquè l’història no es torni a repetir mai més.

Sarko vol ser "amo del món"

El lideratge mundial dels Estats Units entrarà en crisi. No patiu els atlantistes... Això passa cada cop que hi ha eleccions a l’Imperi: s’entra en un interregne amb una administració que se'n va i l’altre (no se sap quina) que arriba.
Davant aquest període d’incertesa, el peculiar president francès Nicolas Sarkozy aprofita el semestre francès de presidència europea per exhibir (almenys en les formes) un lideratge fort. Paris no és Washington en l’escena internacional, Asterix no se si podria competir amb Superman i és evident que al món hi ha més Mc Donalds que “Croissanteries” ...però el gran Sarko ja es mou en totes les salses.

Els laics són els antidemòcrates

Paradoxes de la vida. La Turquia laica, oposada a l’islamisme moderat del govern Erdogan, es mostra com un sector carca, conservador... i en última instància, colpista.Els laics utilitzen les institucions de l’Estat sota el seu control (sobretot l’Exèrcit i la Magistratura) per obstaculitzar el progrés.

Es evident que amb Erdogan al poder hi ha més mesquites... però també ho és que Turquia fa passos de gegant per aconseguir els mínims democràtics que li exigeix Brussel.les per entrar al club europeu. I entre els objectius d’Erdogan (seria un suïcidi) no hi ha el d’organitzar un estat teocràtic .

A Turquia, la lluita no es portar o no un mocador al cap; la batalla es més profunda. Els defensors del laïcisme volen declarar il.legal el partit governant i organitzen cops d’estat. El govern, amb un ampli suport popular, mereix un vot de confiança .

L’islamisme moderat a Europa convé a tothom, no sigui que fem com a Algèria o Gaza on el FIS i Hamas s’han radicalitzat desprès que l'Occident democràtic els hi negués una neta victòria electoral. Si us plau, fem tots plegats esforços per no tornar a repetir aquests negres episodis als que cal afegir el molt lamentable paper en les eleccions a l’Iran. Aquí, la Casa Blanca que necessita sempre enemics per justificar els seus desmans va deixar de banda els moderats de Hatami.
El resultat és que la teocràcia i els paranoics a l’estil Ahmadinejad tenen ara més ales per portar ben lluny la Revolució Islàmica.Els mandataris per la gràcia de Deu o Al.là fan fàstic, i sinó que ens ho diguin a nosaltres que varem tenir un Franco durant 40 anys .

Polònia fa la punyeta

A que juga Polònia? Les feixistades del president Lech Kaczynski creen una multitud de mals de cap a la Unió Europea. Avui diu que no cal ratificar el Tractat de Lisboa després del NO irlandès i l’endemà li escup a la cara a Sarkozy que no hi posarà obstacles.

A Brussel.les no ho veuen clar. Kaczynski te el perfil de l’embaucador que es passa pel forro directives europees i el que calgui. Als despatxos comunitaris molts diuen, des de fa temps, que Polònia és el cavall de Troia dels Estats Units a la Unió Europea. Sigui o no del tot cert debilitar una Europa, ja de per si molt tocada, és un esport que el president polonès domina a les mil meravelles.

La putinització d'Itàlia

L'ex-president rus, ara primer ministre gràcies a l'intercanvi de càrrecs que va fer amb el seu fidel Medvedev, ha tingut l’habilitat criminal de fer de la incipient democràcia russa un territori on els amics suren (sempre que no es desmadrin) i el enemics han de callar i assistir passivament a l'espectacle del poder si volen seguir en el món dels vius.

A Itàlia el seu amic Berlusconi (es conviden l'un a l'altre periòdicament a les seves mansions) imita models i comportaments. “Il Cavaliere” no s’amaga de dir que admira la Rússia “lliberal, oberta i plural“ de Putin i no es ruboritza quan la compara amb la vella Unió Soviètica sense llibertats ni tampoc multimilionaris.Per Berlusconi, com també ho es per Putin, la democràcia es un marc on moure's còmodament fent servir tota mena de subterfugis. Tant l'un com l'altre estan en política en profit propi i no se n'amaguen. L'electorat només interessa quan toca anar a les urnes i mentrestant... la porta s’obre de bat a bat als negocis sense obstacles, al tràfic d'influències i les batalles on s'utilitzen els aparells de l'Estat per aixafar l'enemic.

La censura, les llistes negres als mitjans, les amenaces, el joc de compra-venda de fidelitats entre periodistes... predominen en el trist panorama d’una Itàlia mancada de confiança i estancada en tots els àmbits .Berlusconi, que els italians han tornat a entronitzar, ara ha decidit tornar-se a fer la llei a mida per evitar la Justícia.

L'empresari ficat a polític està disposat a tot i a utilitzar el govern i el Parlament per salvar la pell i aconseguir l’inmunitat en una dotzena de processos oberts per uns magistrats que, al costat dels periodistes, considera els seus “pitjors enemics “.Que Itàlia no funcioni, perdi des fa 10 anys el tren del progrés i sigui criticada per la Unió Europea per la “racista política d’immigració" no li preocupa massa. Es l’home més ric d’Itàlia, amb una fortuna que es calcula que supera els 12.000 milions de dòlars. Els seus negocis, que no només abarquen un totpoderós imperi audiovisual sinó també supermercats, un club de futbol i unes 150 empreses més de tota mena, li permeten jugar amb seguretat i despotisme.

La nova esquerra, descol.locada des de la derrota electoral, no sap com fer oposició i es veu superada per moviments populars que si saben respondre al carrer a les vel·leïtats dictatorials d’aquest ex-cantant de creuers que els seus aduladors a sou proclamen que és el més guapo, seductor i poderós .El votant de Berlusconi mentrestant l’admira i creu cegament que el seu èxit com a empresari el portarà a ser un gran estadista. Per aquest motiu l’han votat i també per altres menys confessables. Però els padrins que, com Craxi i la Lògia Massònica P-2, el van catapultar per construir un imperi i a omplir-se les butxaques han desaparegut.

Ara, Berlusconi només te la via de la “Putinització” per sobreviure i és conscient que aquesta és, potser, l'última oportunitat.
El seu objectiu a curt termini és la màxima immunitat com a president de la República i no descansarà fins aconseguir-ho.Itàlia s’enfronta a nombrosos reptes per poder agafar, a correcuita, un vagó de cua d’un tren de futur que passa però Berlusconi encara no ha donat un pas per arribar a l’estació

...i al Japó tots mengen

Vergonya, vergonya. Però no en tenen. Avui s'ha fet públic el document final de la cimera del G-8 (els països més rics del món) que ha tingut la delicadesa de reunir-se amb les anomenades economies emergents (Sud-àfrica, la Xina, l'Índia, Brasil i Mèxic) i han tornat a donar ànims als pobres mortals. No hi ha acords ni sobre la crisi alimentària, ni han perdut massa temps en debatre les alarmants alces de preus que afecten sobretot als cereals i el petroli.
Aquests dirigents mundials tampoc han pogut anar més enllà de determinar que pel 2050 (quan ells i la majoria dels que ara hi som criarem malves) s'han de reduir el 50% de les emissions de gasos contaminants. Com, qui, quan i de quina manera tampoc ho han dit.
Han menjat 19 plats en un sol sopar, s'han esconyat de riure amb les estupideses de Berlusconi i felicitat Sarkozy per haver-se casat amb la Carla Bruni... i han acabat per tornar cap a casa contents d'haver-se fet la foto tots junts somrients i panxacontents de ser tant i tant poderosos.
Els autèntics poders del món (els bancs, les petroleres, multinacionals, els grups financers i especuladors...) també somriuen perquè els seus bufons hagin aconseguit sortir-sen un cop més acordant que no s'ha acordat res de res.
Si ja ho deia el meu avi..."nen no et fiquis en política que la truita sempre l'han girat els mateixos". El que no em deia es que la truita la fan amb els nostres ous.