dilluns, 29 de març del 2021

Presentació d' "Intrigues i poder al Vaticà" a la llibreria ONA de Barcelona (25 Març 2021)








Interessant conversa de presentació del meu llibre amb el company periodista Xavi Coral amb una llibreria plena i amb l'agraïment per la confiança i estima dels lectors.

Aquí en aquest enllaç podeu seguir l'acte enregistrat...

Presentació amb Xavi Coral (TV3) a la llibreria Ona de Barcelona 25 març 2021 

dilluns, 8 de març del 2021

El meu nou llibre "Intrigues i poder al Vaticà" per a tots vosaltres.


Molt content de poder-vos presentar el meu nou llibre sobre la meva experiència vaticana durant els últims 35 anys. Un text periodístic que he volgut escriure per retornar - en la mesura del que és possible- el privilegi d'haver pogut conèixer a fons l'Estat més petit del món amb tots els seus secrets i misteris. Espero que el pogueu gaudir amb la mateixa passió que jo he posat en escriure´l,


 

Entrevista sobre el nou llibre "Intrigues i poder al Vaticà"


 

https://el9nou.cat/video/dolors-bassa-vicenc-lozano-i-josep-burgaya/

Entrevista sobre el nou llibre "Intrigues i poder al Vaticà" a Matins de TV3

 Molt agraït als companys de TV3 per aquesta entrevista on explico el contingut del meu nou llibre "Intrigues i poder al Vaticà".





https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/intrigues-i-poder-al-vatica/video/6085754/

dissabte, 26 de novembre del 2016

Fidel: Revolució i dictadura







Admiro Cuba i sobretot els cubans. A Cuba he passat moments memorables amb amics generosos que res tenien i t'ho donaven tot. Gent que mai va renunciar als principis de la Revolució. Gent desenganyada per la deriva del régim, gent alegre, soferta, amb els somnis trencats per una dictadura que no permetia cap lliure expressió...

Penso ara en l'entranyable Fernando, el vell revolucionàri desenganyat amb la Revolució...en Karel que va veure la seva "balsa" precària naufragar a una platja prop de L'Havana...en Desiree,estudiant i jinetera forçada amb el pare i la mare malalts...en tots els que al llarg dels anys he conegut i admirat.

Gent que vivia en la incertesa del que podia passar el dia que Fidel faltès. Han passat els anys i avui -sense ell- el règim,com sempre ha passat en els moments claus, pot evolucionar, bunqueritzar-se, obrir-se o podrir-se en la seva ceguera. Fidel ha estat una figura històrica, l'últim supervivent de la guerra freda...però des de fa anys la trascendència de la seva mort s'havia esvaït.

Cuba té un poble orgullós que no es deixarà mai envaïr...humiliar.No ho han aconseguit ni Eisenhower, ni Kennedy ...ni Reagan o Bush. No ho farà tampoc Donald Trump que com a empresari veu sobretot negoci i dólars a l'horitzó de Cuba.

La Revolució ha fet coses impensables en els països del seu entorn incloent els Estats Units ( sanitat precària però modèlica en molts aspectes, educació i alfabetització del 100%...)...una victòria reconeguda i tangible.

A l'altra banda de la balança hi ha tot el demès...un poble en la misèria que busca en el "resolver" arribar a subsistir dia a dia, la manca de llibertats, les violacions dels drets humans...la repressió.

I l'esquerra occidental mentrestant enlluernada i cega durant dècades per la Revolució que com totes les revolucions té aquestes contradiccions . Una trajectòria digna del divan d'un psicoanalista que hi veurà autocomplaença, mala consciència i molts errors.

En aquests moments segueixo pensant en aquell Fidel al que vaig donar la mà i conèixer uns minuts al Palau de la Revolució, amb motiu del viatge de Joan Pau II ,abans que els seus guardaespatlles em fotessin amb mals modos al carrer. Penso en trobades, entrevistes i converses amb ministres i gent del règim però molt més en alguns dissidents als que clandestinament tenies ocasió de conèixer...en amics periodistes vigilats, represaliats i sense veu.

Per a ells aquest record i aquesta modesta però sentida reflexió.

dissabte, 19 de setembre del 2015

Mama por !



L'Estat espanyol posa en marxa els seus recursos i en té molts. I encara no els ha exhibit tots.

Canals diplomàtics, pressions sobre empresaris i banquers, personalitats rellevants. També ha activat la guerra bruta amb conseqüències imprevisibles.

Res que ens hagi de sorprendre ni fer esgarrifar.

No podem menysvalorar el poder d'un estat al qual ens enfrontem per més que aquest estigui en hores baixes. No podem menysprear els seus mecanismes de manipulació i control.

La independència,un joc naïf?

 

El pas que Catalunya vol donar no és ( com sembla en la mentalitat d'alguns catalans ) un joc naïf.

Viurem incerteses, dificultats, probablement moments fins i tot de dolor, però pesaran més les emocions, la voluntat ferma i el sentiment de que estem fent una revolució seriosa, treballada, democràtica, popular i amb un somriure als llavis.

No se quan trigarem a tenir un Estat, però el tindrem. Hi ha pressa però no podem precipitar-nos. Voldríem que sigui demà però hem d'anar pas a pas, sense improvisacions, planificant els "tempos" amb una estratègia calculada al mil·límetre i sense errors.

L'únic camí possible

Sobre el paper, per a molts de nosaltres, sempre ens havia semblat més factible i sobretot més fàcil una Espanya federal respectuosa amb la nació catalana. Fracassats tots els intents, tot ens ha portat a dir un adéu que ja no té ni tan sols components nostàlgics. Ningú amb seny es vol quedar a un lloc on no l'aprecien. I,ho sento molt, cal dir clarament que no he vist cap mínima resposta de la societat espanyola a les humiliacions i amenaces que el govern del Partit Popular exhibeix contra Catalunya.

El federalisme ha mort.

La independència és avui (per a molts exfederalistes com jo mateix) l'únic camí possible. I ja és indiscutible. Un cop fet el "clic" no tornarem enrere.

La independència és també per a molta gent formada (com jo mateix) en aquell PSUC (contradictori molts cops, integrador,lliure i analític sempre) , l'única oportunitat de dotar-nos de les eines per poder fer amb garanties d'èxit les polítiques socials que es necessiten en un moment de crisi i patiment per a molta gent del nostre país. L'oportunitat per construir, des de zero, un Estat al servei de la gent, lliure, obert, solidari i socialment avançat.

Espanya necessita la nostra independència

L'anàlisi de les forces decimonòniques que segueixen controlant una Espanya amb reminiscències imperials (un tarannà que assumeixen els líders dels partits anomenats emergents) , ens porta a una trista realitat: el canvi a Espanya no és possible sense una forta sacsejada. I paradoxalment aquest terratrèmol es diu independència de Catalunya. Només amb aquest adéu, Espanya pot reaccionar i fer la catarsi que necessita. El.laborar un projecte que il·lusioni com ara nosaltres tenim. Ho farà. N'estic convençut i ho desitjo amb totes les meves forces.

Com més forta i lliure sigui Espanya, millor per la Catalunya del futur, millor per establir un excel·lent veïnatge com el que tindrem amb França, un país canviant, però que també culturalment ens és molt proper.

Un moment emocionant i decisiu

El 27-s s'ha convertit en el plebiscit que no hem pogut fer d'una altra manera. No podem fallar. No ens mereixem fallar. És l'oportunitat que la història ens posa al davant dels ulls. Els que ens han precedit en la lluita i les noves generacions, no ens ho perdonarien mai.

Costa ser valent, costa sortir de l'espai de confort per a molts, costa no defallir fent manifestacions multitudinàries cada dos per tres, costa no deprimir-nos tot sentint declaracions que ens volen submisos i derrotats... L'objectiu és massa transcendental, massa important, massa històric per deixar-ho en mans "dels altres".

No hi ha res guanyat, res. Absolutament res. Ni res es guanyarà sense una majoria absoluta clara i contundent de les forces sobiranistes. Deixem els prejudicis personals, oblidem per un moment qui són alguns companys de viatge. Pensem en clau de futur, de país. Fem-ho per a tots (fins i tot per a molts dels que ara votaran per l'unionisme) . El nou Estat ha de ser per a tots o no serà per a ningú.

Si hi ha qui vol guerra oferim diàleg, si ens insulten ... Raonem i argumentem. Però no siguem ingenus. Cal treballar, cal convèncer, cal crear. I també cal establir mesures de seguretat per autodefensar-nos amb recursos, per protegir la gent del nostre país. Fem-ho !.

Siguem forts, tenim un objectiu i un projecte com a poble i l'assolirem. Parlem amb familiars, veïns i coneguts... Donem arguments per convèncer. En tenim i molts.

El 27-s no està guanyat

El "mama por "que ens volen inculcar no funciona mai contra un poble decidit, disposat sempre al diàleg i preparat per superar els esculls. Ja no som criatures que necessitem un tutor que ens digui el que hem de fer. Som un país adult i cada cop més madur. Ple de derrotes històriques però decidit a no deixar-nos trepitjar més. Tenim gent, creativitat, cultura, emprenedors.. Una llengua i una voluntat que no doblegaran les amenaces vinguin d'on vinguin. Ara sembla que a fora de Catalunya pocs volen que ens constituïm com a Estat independent. El que no volen els que es manifesten en contra, són més problemes afegits, però una voluntat expressada democràticament per un poble no hi ha argument que la pugui passar per alt. Quan declarem la independència,la Unió Europea, la diplomàcia internacional, els banquers, els empresaris ...aplicaran el pragmatisme, i canviaran els arguments. Com ho han fet sempre per interessos propis.

No serà gens fàcil i ningú ens donarà res de res. No ens confiem, seguim treballant i sobretot contemplem si volem fer el 27-S un vot amb la por, l'odi o bé l'esperança com a motivacions.

L'odi tal i com deia George Bernard Shaw "és la venjança d'un covard intimidat".

A la por si referia Sèneca tot dient: " El que tem és un esclau".

L'esperança en canvi per Martir Luther King és actuar amb decisió: "Si sabés que el món s'acaba demà, jo, avui encara plantaria un arbre".

I el nostre arbre es va plantar fa segles tot i que fins ara no ha pogut donar cap fruit. Preparem el cabàs per poder fer aviat una profitosa collita d' aquella llavor que amb il·lusió varen sembrar els nostres avantpassats.



dilluns, 29 de juny del 2015

EL PAPA ÉS MARXISTA ?




El Papa Francesc ha rehabilitat la Teologia de l'Alliberament. Els seus principis i reformes coincideixen amb els de molts teòlegs fins ara condemnats o com a mínim silenciats per l'Església.
Es el cas d'Oscar Arnulfo Romero, assassinat a San Salvador i ara beatificat.
Parlem amb un teòleg alemany sobre aquest Papa acusat de "marxista " .




L'Entrevista