dissabte, 26 de novembre del 2016

Fidel: Revolució i dictadura







Admiro Cuba i sobretot els cubans. A Cuba he passat moments memorables amb amics generosos que res tenien i t'ho donaven tot. Gent que mai va renunciar als principis de la Revolució. Gent desenganyada per la deriva del régim, gent alegre, soferta, amb els somnis trencats per una dictadura que no permetia cap lliure expressió...

Penso ara en l'entranyable Fernando, el vell revolucionàri desenganyat amb la Revolució...en Karel que va veure la seva "balsa" precària naufragar a una platja prop de L'Havana...en Desiree,estudiant i jinetera forçada amb el pare i la mare malalts...en tots els que al llarg dels anys he conegut i admirat.

Gent que vivia en la incertesa del que podia passar el dia que Fidel faltès. Han passat els anys i avui -sense ell- el règim,com sempre ha passat en els moments claus, pot evolucionar, bunqueritzar-se, obrir-se o podrir-se en la seva ceguera. Fidel ha estat una figura històrica, l'últim supervivent de la guerra freda...però des de fa anys la trascendència de la seva mort s'havia esvaït.

Cuba té un poble orgullós que no es deixarà mai envaïr...humiliar.No ho han aconseguit ni Eisenhower, ni Kennedy ...ni Reagan o Bush. No ho farà tampoc Donald Trump que com a empresari veu sobretot negoci i dólars a l'horitzó de Cuba.

La Revolució ha fet coses impensables en els països del seu entorn incloent els Estats Units ( sanitat precària però modèlica en molts aspectes, educació i alfabetització del 100%...)...una victòria reconeguda i tangible.

A l'altra banda de la balança hi ha tot el demès...un poble en la misèria que busca en el "resolver" arribar a subsistir dia a dia, la manca de llibertats, les violacions dels drets humans...la repressió.

I l'esquerra occidental mentrestant enlluernada i cega durant dècades per la Revolució que com totes les revolucions té aquestes contradiccions . Una trajectòria digna del divan d'un psicoanalista que hi veurà autocomplaença, mala consciència i molts errors.

En aquests moments segueixo pensant en aquell Fidel al que vaig donar la mà i conèixer uns minuts al Palau de la Revolució, amb motiu del viatge de Joan Pau II ,abans que els seus guardaespatlles em fotessin amb mals modos al carrer. Penso en trobades, entrevistes i converses amb ministres i gent del règim però molt més en alguns dissidents als que clandestinament tenies ocasió de conèixer...en amics periodistes vigilats, represaliats i sense veu.

Per a ells aquest record i aquesta modesta però sentida reflexió.