dissabte, 26 de novembre de 2016

Fidel: Revolució i dictadura







Admiro Cuba i sobretot els cubans. A Cuba he passat moments memorables amb amics generosos que res tenien i t'ho donaven tot. Gent que mai va renunciar als principis de la Revolució. Gent desenganyada per la deriva del régim, gent alegre, soferta, amb els somnis trencats per una dictadura que no permetia cap lliure expressió...

Penso ara en l'entranyable Fernando, el vell revolucionàri desenganyat amb la Revolució...en Karel que va veure la seva "balsa" precària naufragar a una platja prop de L'Havana...en Desiree,estudiant i jinetera forçada amb el pare i la mare malalts...en tots els que al llarg dels anys he conegut i admirat.

Gent que vivia en la incertesa del que podia passar el dia que Fidel faltès. Han passat els anys i avui -sense ell- el règim,com sempre ha passat en els moments claus, pot evolucionar, bunqueritzar-se, obrir-se o podrir-se en la seva ceguera. Fidel ha estat una figura històrica, l'últim supervivent de la guerra freda...però des de fa anys la trascendència de la seva mort s'havia esvaït.

Cuba té un poble orgullós que no es deixarà mai envaïr...humiliar.No ho han aconseguit ni Eisenhower, ni Kennedy ...ni Reagan o Bush. No ho farà tampoc Donald Trump que com a empresari veu sobretot negoci i dólars a l'horitzó de Cuba.

La Revolució ha fet coses impensables en els països del seu entorn incloent els Estats Units ( sanitat precària però modèlica en molts aspectes, educació i alfabetització del 100%...)...una victòria reconeguda i tangible.

A l'altra banda de la balança hi ha tot el demès...un poble en la misèria que busca en el "resolver" arribar a subsistir dia a dia, la manca de llibertats, les violacions dels drets humans...la repressió.

I l'esquerra occidental mentrestant enlluernada i cega durant dècades per la Revolució que com totes les revolucions té aquestes contradiccions . Una trajectòria digna del divan d'un psicoanalista que hi veurà autocomplaença, mala consciència i molts errors.

En aquests moments segueixo pensant en aquell Fidel al que vaig donar la mà i conèixer uns minuts al Palau de la Revolució, amb motiu del viatge de Joan Pau II ,abans que els seus guardaespatlles em fotessin amb mals modos al carrer. Penso en trobades, entrevistes i converses amb ministres i gent del règim però molt més en alguns dissidents als que clandestinament tenies ocasió de conèixer...en amics periodistes vigilats, represaliats i sense veu.

Per a ells aquest record i aquesta modesta però sentida reflexió.

dissabte, 19 de setembre de 2015

Mama por !



L'Estat espanyol posa en marxa els seus recursos i en té molts. I encara no els ha exhibit tots.

Canals diplomàtics, pressions sobre empresaris i banquers, personalitats rellevants. També ha activat la guerra bruta amb conseqüències imprevisibles.

Res que ens hagi de sorprendre ni fer esgarrifar.

No podem menysvalorar el poder d'un estat al qual ens enfrontem per més que aquest estigui en hores baixes. No podem menysprear els seus mecanismes de manipulació i control.

La independència,un joc naïf?

 

El pas que Catalunya vol donar no és ( com sembla en la mentalitat d'alguns catalans ) un joc naïf.

Viurem incerteses, dificultats, probablement moments fins i tot de dolor, però pesaran més les emocions, la voluntat ferma i el sentiment de que estem fent una revolució seriosa, treballada, democràtica, popular i amb un somriure als llavis.

No se quan trigarem a tenir un Estat, però el tindrem. Hi ha pressa però no podem precipitar-nos. Voldríem que sigui demà però hem d'anar pas a pas, sense improvisacions, planificant els "tempos" amb una estratègia calculada al mil·límetre i sense errors.

L'únic camí possible

Sobre el paper, per a molts de nosaltres, sempre ens havia semblat més factible i sobretot més fàcil una Espanya federal respectuosa amb la nació catalana. Fracassats tots els intents, tot ens ha portat a dir un adéu que ja no té ni tan sols components nostàlgics. Ningú amb seny es vol quedar a un lloc on no l'aprecien. I,ho sento molt, cal dir clarament que no he vist cap mínima resposta de la societat espanyola a les humiliacions i amenaces que el govern del Partit Popular exhibeix contra Catalunya.

El federalisme ha mort.

La independència és avui (per a molts exfederalistes com jo mateix) l'únic camí possible. I ja és indiscutible. Un cop fet el "clic" no tornarem enrere.

La independència és també per a molta gent formada (com jo mateix) en aquell PSUC (contradictori molts cops, integrador,lliure i analític sempre) , l'única oportunitat de dotar-nos de les eines per poder fer amb garanties d'èxit les polítiques socials que es necessiten en un moment de crisi i patiment per a molta gent del nostre país. L'oportunitat per construir, des de zero, un Estat al servei de la gent, lliure, obert, solidari i socialment avançat.

Espanya necessita la nostra independència

L'anàlisi de les forces decimonòniques que segueixen controlant una Espanya amb reminiscències imperials (un tarannà que assumeixen els líders dels partits anomenats emergents) , ens porta a una trista realitat: el canvi a Espanya no és possible sense una forta sacsejada. I paradoxalment aquest terratrèmol es diu independència de Catalunya. Només amb aquest adéu, Espanya pot reaccionar i fer la catarsi que necessita. El.laborar un projecte que il·lusioni com ara nosaltres tenim. Ho farà. N'estic convençut i ho desitjo amb totes les meves forces.

Com més forta i lliure sigui Espanya, millor per la Catalunya del futur, millor per establir un excel·lent veïnatge com el que tindrem amb França, un país canviant, però que també culturalment ens és molt proper.

Un moment emocionant i decisiu

El 27-s s'ha convertit en el plebiscit que no hem pogut fer d'una altra manera. No podem fallar. No ens mereixem fallar. És l'oportunitat que la història ens posa al davant dels ulls. Els que ens han precedit en la lluita i les noves generacions, no ens ho perdonarien mai.

Costa ser valent, costa sortir de l'espai de confort per a molts, costa no defallir fent manifestacions multitudinàries cada dos per tres, costa no deprimir-nos tot sentint declaracions que ens volen submisos i derrotats... L'objectiu és massa transcendental, massa important, massa històric per deixar-ho en mans "dels altres".

No hi ha res guanyat, res. Absolutament res. Ni res es guanyarà sense una majoria absoluta clara i contundent de les forces sobiranistes. Deixem els prejudicis personals, oblidem per un moment qui són alguns companys de viatge. Pensem en clau de futur, de país. Fem-ho per a tots (fins i tot per a molts dels que ara votaran per l'unionisme) . El nou Estat ha de ser per a tots o no serà per a ningú.

Si hi ha qui vol guerra oferim diàleg, si ens insulten ... Raonem i argumentem. Però no siguem ingenus. Cal treballar, cal convèncer, cal crear. I també cal establir mesures de seguretat per autodefensar-nos amb recursos, per protegir la gent del nostre país. Fem-ho !.

Siguem forts, tenim un objectiu i un projecte com a poble i l'assolirem. Parlem amb familiars, veïns i coneguts... Donem arguments per convèncer. En tenim i molts.

El 27-s no està guanyat

El "mama por "que ens volen inculcar no funciona mai contra un poble decidit, disposat sempre al diàleg i preparat per superar els esculls. Ja no som criatures que necessitem un tutor que ens digui el que hem de fer. Som un país adult i cada cop més madur. Ple de derrotes històriques però decidit a no deixar-nos trepitjar més. Tenim gent, creativitat, cultura, emprenedors.. Una llengua i una voluntat que no doblegaran les amenaces vinguin d'on vinguin. Ara sembla que a fora de Catalunya pocs volen que ens constituïm com a Estat independent. El que no volen els que es manifesten en contra, són més problemes afegits, però una voluntat expressada democràticament per un poble no hi ha argument que la pugui passar per alt. Quan declarem la independència,la Unió Europea, la diplomàcia internacional, els banquers, els empresaris ...aplicaran el pragmatisme, i canviaran els arguments. Com ho han fet sempre per interessos propis.

No serà gens fàcil i ningú ens donarà res de res. No ens confiem, seguim treballant i sobretot contemplem si volem fer el 27-S un vot amb la por, l'odi o bé l'esperança com a motivacions.

L'odi tal i com deia George Bernard Shaw "és la venjança d'un covard intimidat".

A la por si referia Sèneca tot dient: " El que tem és un esclau".

L'esperança en canvi per Martir Luther King és actuar amb decisió: "Si sabés que el món s'acaba demà, jo, avui encara plantaria un arbre".

I el nostre arbre es va plantar fa segles tot i que fins ara no ha pogut donar cap fruit. Preparem el cabàs per poder fer aviat una profitosa collita d' aquella llavor que amb il·lusió varen sembrar els nostres avantpassats.



dilluns, 29 de juny de 2015

EL PAPA ÉS MARXISTA ?




El Papa Francesc ha rehabilitat la Teologia de l'Alliberament. Els seus principis i reformes coincideixen amb els de molts teòlegs fins ara condemnats o com a mínim silenciats per l'Església.
Es el cas d'Oscar Arnulfo Romero, assassinat a San Salvador i ara beatificat.
Parlem amb un teòleg alemany sobre aquest Papa acusat de "marxista " .




L'Entrevista

divendres, 13 de març de 2015

24 mesos d'un pontificat encoratjador

Un anàlisi dels 2 anys del Papa Francesc . Els reptes , canvis i resistències a les reformes.


Han passat dos anys i sembla que era ahir. Tot corre de pressa, i ara també ho comença a fer, amb una insòlita celeritat, una Església catòlica que durant dècades havia estat immersa en l'estancament i la inèrcia.

El 13 de març del 2013, juntament amb els atributs del pontificat, el papa va rebre un llegat de problemes, escàndols, divisions..., el llegat d'una institució profundament dividida i amb una imatge deteriorada.

En pocs mesos es va saber treure de sobre aquesta llosa pesant, que havia provocat un fet històric: la renúncia d'un pontífex (Benet XVI), que, amb aquest gest valent, obria una escletxa perquè entrés aire fresc a uns palaus vaticans on la contaminació feia difícil respirar. Sense aquella escletxa, ara no hauríem pogut trobar les finestres que ha obert de bat a bat el seu successor.

Es van augurar greus problemes de cohabitació en la convivència de dos papes, i Ratzinger, amb discreció, els va esvair. Sobretot, ho va fer amb contundència quan alguns cardenals contraris a les reformes van veure com els negava el suport que n'esperaven.



L'oasi s'acaba

Fins als mesos de setembre i octubre del 2014 --en les setmanes prèvies al Sínode de la Família--, Francesc va viure en un relatiu oasi, una mena de treva, propiciada, probablement, per la fascinació i l'impacte de la seva irrupció, amb una imatge senzilla, somrient, propera..., diferent. Però els sectors de la cúria temorosos de perdre privilegis, els guardians de la interpretació teològica més rància, es van despertar de l'atordiment i es van conjurar per començar la batalla. Des de webs diverses i en fòrums cada cop menys amagats, es compara el nou papa amb l'Anticrist i se'l qualifica d'heretge i de traïdor a la doctrina. Les amenaces d'un cisma es multipliquen.

Aquesta batalla, que Francesc va reconduir repartint serenitat i esperit de síntesi durant el sínode extraordinari, ara està en marxa. Culminarà a l'octubre d'aquest any, en el sínode ordinari, de final incert. Aquí, Francesc s'hi jugarà moltes de les cartes que ha posat sobre la taula per canviar l'Església. La reinserció dels divorciats i el reconeixement dels homosexuals són dos dels punts més polèmics. Els sectors reformistes i els conservadors no escatimaran esforços, i el debat teològic serà molt interessant, encara que també es preveu ple de tensions.

Petits i grans canvis

Al marge del que el sínode acabi aprovant, en aquests dos anys, a diferència del que afirmen alguns --que asseguren que Bergoglio només ha definit un nou estil i que fa pur màrqueting--, el pontífex argentí ha iniciat una revolució sense escarafalls, sense presses, però també sense pauses. Ha encetat, en un context fins ara profundament immobilista, la reforma de la Banca Vaticana per fer-ne oblidar els escàndols històrics; la transformació de la cúria --a la qual va llegir, per Nadal, la llista dels "Quinze pecats"--; un canvi en la manera de fer les homilies i de gestionar la presència de la dona en llocs clau de la Santa Seu; la creació d'una comissió antipedofília; la transformació del paper que han de tenir els cardenals i els bisbes, i la mediació de la diplomàcia vaticana en conflictes com les noves relacions EUA-Cuba, el Pròxim Orient i, ara, Ucraïna. Queda molta feina per fer sobre molts altres aspectes, però, en aquest punt, la Ciutat del Vaticà, on el temps no es mesura pel rellotge o pel calendari, sinó pel concepte de l'eternitat, els passos fets ja tenen un valor incalculable.

Líder moral i ètic

Francesc --molts cops més ben vist pels sectors agnòstics o d'altres religions que no pas per alguns de catòlics-- porta l'Església cap a un segle XXI que semblava inabordable. És conscient de la resistència, però també de la missió que ell i la majoria dels cardenals s'han imposat.

Ho fa amb un estil dialogant, fent equilibris entre llops curials i grups que el presenten com un perill. És tossut i ferm, tot i el somriure permanent als llavis. Governa amb un estil peculiar, però governa.

S'han acabat els temps de les amenaces i les condemnes --als divorciats, als homosexuals o a les dones que han decidit avortar--. Conceptes com misericòrdia, Església pobra, justícia social, austeritat i senzillesa, o bé la denúncia d'un model que descarta els joves i els vells, van calant fondo. Connecta, sobretot, amb els fidels.

En el pensament, Bergoglio no hi té cap canvi doctrinal, però sí l'adopció de mesures que transformin --a partir d'un retorn a l'Evangeli i als principis oblidats del Vaticà II-- una institució poc permeable als canvis. L'exortació apostòlica "Evangelii gaudium" ("L'alegria de l'Evangeli") defineix el seu full de ruta. Sense cares llargues, escoltant, polemitzant i decidint, el papa avança i permet avançar.

Francesc s'ha erigit en una personalitat respectada, en un líder moral i ètic en un món mancat de referents. Quan, al Vaticà, parles amb prelats i alts càrrecs, encara mostren sorpresa, i, alguns, desconcert. Per ells, tot va molt de pressa, però, a diferència d'abans, es respira un optimisme que ho impregna tot.

Dos anys no són res en la immensitat de l'eternitat, però ningú pot negar que Francesc ha donat corda a rellotges que feia moltes dècades que estaven parats. Crec sincerament que sortirà airós de moltes batalles. Saber qui guanyarà definitivament la guerra ja és tota una altra cosa.

 Publicat al 324.cat