divendres, 10 de maig del 2013

L'Andreotti que vaig conèixer

 Artícle publicat al 324.cat




Esperàvem tots dos el seu advocat al luxós hotel Villa Igiea de Palerm. Jo com a periodista i ell com a client. Era el mes de maig del 1993 i faltaven unes hores perquè comencés el procés que l'imputava com a presumpte mafiós. "Il Divino" Andreotti m'havia convidat a un cafè al bar d'aquest magnífic establiment, des del qual es domina la ciutat i el port de la capital siciliana. La condició era que no hi haguessin càmeres, ni tan sols fotogràfiques... que res del que es digués sortís d'aquell saló silenciós i impressionant. Aquella vegada vaig tenir el privilegi de coneixe'l més a fons que en les entrevistes ràpides i esporàdiques que li havia fet durant el cas del segrest de l'"Achille Lauro", el 1985, i en altres ocasions posteriors. Va ser una hora llarga, inquietant i, per damunt de tot, molt interessant. Era al davant d'un home culte, que tenia ganes de parlar però tampoc gaire i que posava més interès a estendre's sobre la història clàssica i els orígens del català i l'italià, que no pas sobre ell mateix. Un capo penedit l'acusava d'haver vist com feia el famós petó mafiós al gran cap dels corleonesos, Salvatore "Totò" Riina. Ell va riure quan li vaig plantejar la pregunta que tothom li volia fer. Em va repetir aquella frase que ja era coneguda: "Menys de les guerres púniques m'acusen de gairebé tot."

 Una mirada impressionant

La seva mirada era gèlida, escrutadora, impressionava. La seva amabilitat i cortesia tenien els límits de la distància que ell sempre prenia amb els interlocutors. Vaig anar desgranant a Andreotti misteris de la Itàlia dels anomenats "anys del plom", episodis com l'assassinat d'Aldo Moro, les Brigades Roges, els serveis secrets infiltrats per l'extrema dreta o la lògia maçònica Propaganda Due... Em va confessar coses sobre la seva participació en alguns dels fets però mai va aclarir quin paper hi havia jugat. Comentava, analitzava, posava a prova els meus coneixements amb habilitat i acabava sempre amb alguna ironia en què afegia elements religiosos o de la mitologia clàssica.  


Els secrets, a la tomba

S'ha emportat a la tomba les claus d'aquests fets. S'ha endut els secrets més ben guardats de la República. En aquella conversa, plena de paraules críptiques, mitges veritats, massa "imbroglio " i una retòrica florentina digna d'un cardenal,vaig arribar a la conclusió que "Il Grande Vecchio" (aquell mite italià de l'home que movia els fils de tot plegat) era davant meu. No eludia preguntes, per més incòmodes que fossin. Em va repetir diversos cops que la conversa estava sotmesa a l'"off the record" i que sabia qui era jo i també que era conscient que no trairia el pacte. No ho he fet mai, però sí que ara, un cop mort, hi ha coses que es poden començar a explicar.

Claus d'un trencaclosques


He lligat caps i reconstruït algunes peces del trencaclosques de misteris com el de l'atemptat al papa Wojtyla del 13 de maig del 1981, després d'aquella conversa i d'altres durant aquells anys: una llarga entrevista per al programa "30 minuts" a l'exagent secret i mafiós Francesco Pazienza en una presó de Nova York, un sopar amb el magistrat Domenico Sica i un altre sopar a casa del jutge Giovanni Falcone... o amb l'advocat del mateix Andreotti, Franco Coppi, avui en dia defensor legal de Silvio Berlusconi. La conclusió: no hi havia pista búlgara en aquell atemptat. Ali Agca, l'autor dels trets, va ser un agent contractat per Moscou per eliminar un personatge, el papa Wojtyla, que amenaçava l'URSS mentre a Polònia finançava la revolta del sindicat Solidaritat.

 L'escut d'Occident

Andreotti tenia moltes més claus dels últims 40 anys de la vida política italiana. Aquell dia em va desgranar com a Itàlia s'havia lliurat una batalla cabdal. Com l'eix italo-nord-americà s'havia defensat del perill que el Partit Comunista més poderós de l'Europa occidental, el PCI, arribés a tocar poder real. No va amagar que havia coincidit amb certs capos mafiosos, ni va dissimular tampoc gaire com detestava al jutge Giovanni Falcone, assassinat per la màfia només un any abans.  

Acaba una era

 L'era d'Andreotti s'havia acabat quan el senador vitalici, des de fa mesos, havia desaparegut de l'escena pública. "El Príncep", de Maquiavel (del qual ara es commemoren els 500 anys) tenia en ell el seu "alter ego" contemporani, i Andreotti sabia jugar a aquest paper com aquell qui no vol. La vida a vegades et porta com a periodista a tenir el privilegi de trobar-te amb gent important, però els personatges interessants són pocs. Giulio Andreotti va ser una figura alhora admirada i odiada, però al cap i la fi haver pogut parlar amb ell sense presses va fer-me obrir els ulls al que és realment el Poder (amb majúscula). Quan ens vam acomiadar , aquella mà tova i la mirada llunyana em van deixar clar que havia conegut potser l'únic personatge que, en si mateix, era un compendi de les intrigues i els misteris del segle XX.

Itàlia entre la "casta" i la renovació

 Article publicat al 324.cat






El vell president Napolitano ha fet el que podia fer amb l'astúcia i l'esperit de qui actua amb decisió perquè capta amb intel·ligència el clam d'una societat que exigeix renovació i una altra manera de fer política. Amb un sacrifici personal encomiable, auspiciant la seva reelecció, s'ha erigit en el garant que no hi hagi canvis traumàtics. Però al mateix temps escriu el full de ruta per a una transformació política que Itàlia ha de fer si aspira a un futur.

L'elecció d'Enrico Letta perquè explori la possibilitat de formar govern va en aquest sentit. No respon directament als postulats rupturistes de la "protesta indignada" de Beppe Grillo ni als cants de sirena del "jove" Matteo Renzi per "renovar" el centreesquerra. La designació de Letta trenca una tradició gerontocràtica i aporta aires nous a un càrrec, el de president del Consell de Ministres, que ha quedat desprestigiat per figures grises durant molts anys i per un Berlusconi que ha convertit els palaus del poder en alcoves amb escàndols dignes del paper cuixé.

Maquiavel com a autor de capçalera

Napolitano, en el discurs del seu jurament, va tocar els punts clau i la fibra d'una classe política, l'anomenada "casta", que sobreviu amb les tesis d'"El príncep" de Maquiavel com a manual de supervivència. Ningú es va voler donar per al·ludit quan va acusar de sordesa la vella nomenclatura dels partits polítics, disposats a seguir maniobrant, pactant, teixint trames d'interessos i corrupció per perpetuar-se en el poder.

Els polítics italians (i no només italians) són impermeables al clam social que reclama menys privilegis, reacis a un llenguatge més clar que deixi de banda les floritures florentines i abordi els problemes reals que la societat pateix en el seu dia a dia.

L'octogenari president dóna una última lliçó que els polítics tradicionals farien bé d'aprendre per fer els deures a temps o, encara millor, per fer-se l'harakiri, cosa que cada cop més l'electorat els exigeix.

Un paraigua per a Berlusconi

El nou govern Letta repetirà esquemes clàssics, però serà un govern de "llarga entesa" -ell mateix ho ha dit- que ha de nèixer amb vocació de servei.

Les ruïnes del Partit Democràtic i del Poble de la Llibertat de Berlusconi seran les bases d'un gabinet on els "savis " elegits per Napolitano tindran també una presència clau.

El perill de tot aquest tripijoc governamental és que Berlusconi, ara l'aliat, recupera l'oxigen que necessita per un blindatge judicial i que les guerres internes del Partit Democràtic poden erosionar, i molt, no només la credibilitat d'aquesta força política sinó la del mateix govern.

Un nou paraigua per a Berlusconi que de ben segur exigeix garanties i immunitat a canvi del pacte i una invitació al PD perquè es renovi i es recuperi de la trencadissa que ha acabat amb la dimissió del seu secretari general, Pier Luigi Bersani.

Grillo i Renzi auspicien el canvi

El còmic Beppe Grillo i l'alcalde de Florència, Matteo Renzi, són ara per ara els dos noms que generen més esperances entre els italians, que exigeixen profundes transformacions.

El Moviment 5 Estrelles de Grillo s'ha mantingut rígid i no ha cedit a les pressions per "mullar-se". L'electorat, quan toqui, jutjarà el seu paper, que per uns és irresponsable i per altres, trencador i coherent. No n'hi ha prou de dir només que els vells polítics se'n vagin a casa. A l'oposició, els "grillini" podran fer -sense la responsabilitat de governar- la campanya necessària per al definitiu assalt al poder. No són pallassos com els acusen els mitjans tradicionals. Més de 8 millions de vots els avalen, i on governen han fet coses interessants i trencadores.

Pel que fa a Matteo Renzi, és l'esperança del PD i d'una part del seu electorat que ara es penedeix de no haver-lo votat a les primàries. Aires nous, joventut, idees renovadores però també els tics propis dels nadius digitals; una aposta per una economia amb aspectes neoliberals i l'admiració per polítics com Barack Obama o Tony Blair.

Itàlia -després de la paràlisi postelectoral- comença a moure fitxa en aquest tauler d'escacs europeu on les certeses d'ahir són discutides avui i on les medecines que es recepten als països malalts no fan sinó agreujar les malalties. Potser caldria canviar de metges perquè el diagnòstic és prou clar que és del tot erroni.
 

Vicenç Lozano entrevista en exclusiva el portaveu del Vaticà

TV3 entrevista en exclusiva el portaveu del Vaticà, Federico Lombardi 




El periodista de TV3, Vicenç Lozano, ha entrevistat en exclusiva el portaveu del Vaticà Federico Lombardi hores abans que comencés el conclave que ha d'elegir el nou papa. A l'entrevista, Lombardi ha parlat de l'estat actual de l'església i dels reptes que haurà d'afrontar el nou papa.


l'entrevista